Juli Soler va arribar a elBulli l'any 1981. Era un moment transcendental, perquè la marxa de Jean-Louis Neichel havia deixat el restaurant a la deriva, però ell va acceptar el repte, sense ni tan sols imaginar que aquest viatge el portaria rumb al més gran dels èxits.

Tot i no ser cuiner, Juli Soler es va convertir en una persona amb un enorme coneixement de l'art culinari per la seva gran capacitat sensoperceptiva i la seva extraordinària visió analítica.

El seu paper va ser clau en la revolució d'elBulli. Va concedir a Ferran Adrià (amb el qual era soci al 50%) total llibertat per desenvolupar la seva cuina tot oferint-li un suport incondicional. Va ser l'artífex i l'ambaixador d'una nova filosofia de servei que va transformar l'experiència gastronòmica que es vivia al restaurant.

31 de maig de 1949
‍
Juli Soler va néixer a Terrassa (Barcelona), fill de Paquita i de Juli. El seu pare, maître en un petit balneari de l'època, li va inculcar la passió pel servei, l'atenció als comensals i la importància de la relació amb aquests a taula i durant la seva estada a l'hotel. Juli compartia amb ell aquesta passió i l'ajudava tots els caps de setmana treballant com a aprenent. Paral·lelament, va començar els estudis a l'Escola Pia, i anys després va acabar els estudis de Comerç a l'escola Cultura Pràctica de Terrassa.

1962-1965
‍
Va entrar al món de la restauració molt jove, de la mà de Miquel Ristol, que l'any 1962 el va adoptar com a ajudant de cambrer al Gran Casino de Terrassa. El 1963 va passar la primera temporada fora de casa, a Puigcerdà, al prestigiós Xalet del Golf, com a ajudant de bàrman. Per indicació i recomanació de Ferrer (el xef de l'època), Josep Julià el va admetre amb 14 anys al reconegut restaurant Reno de Barcelona. Un any després i amb la perspectiva d'enrolar-se en un creuer de luxe, al final va optar per acompanyar els pares en una nova empresa, i així va administrar el servei de càtering del restaurant de Josa, un fabricant de material elèctric amb seu a Rubí.

1966-1980
‍
En aquesta època va abandonar els estudis. No tenia cap passió per l'esport, només li interessava la música anglosaxona i viatjar. Algú havia d'ocupar-se de la música a les festes, de manera que es va convertir en un dels pioners de les discoteques. A banda de col·laborar i dirigir dos locals d'aquesta mena, vivia amb una sola passió: la música (R&B, soul, rock) que ell mateix importava i amb la qual va fer ballar tota una generació durant més d'una dècada. El 1980 va tancar la botiga de discos Transformer, que ell mateix havia obert, i va decidir canviar de vida.

1981-2011
‍
‍El 1981, els propietaris de la Hacienda El Bulli, Marketta i Hans Schilling, li van proposar dirigir el seu establiment de Cala Montjoi; Juli va acceptar i durant un temps es va dedicar a posar-se al dia visitant tots els grans de la restauració i la cuina d'Europa, per aprendre a exercir amb propietat les tasques de la seva nova etapa. També va realitzar una estada en un restaurant amb dues estrelles Michelin d'Alemanya per conèixer el funcionament intern d'un tipus de restauració que aleshores era poc comú al nostre país.

Juli Soler ho recordava així:

«En aquella època, una taula d'elBulli ja era diferent de les taules d'altres restaurants d'Espanya. Fins i tot les coberteries, els objectes de cristall i les vaixelles s'importaven d'Alemanya i estaven inspirats en els grans restaurants del moment, que pertanyien a Alain Chapel, Jacques Pic i altres. El servei, la consideració –en una paraula, la manera com es gestionava el restaurant– també es basaven en aquests models. […] El Doctor em va suggerir que viatgés intensament durant dos mesos; vaig visitar els millors restaurants de França, Bèlgica i Alemanya. En tornar, a mitjan març de 1981, estava llest per fer front a la meva primera temporada com a director. […] elBulli era un lloc encantador, arribar-hi era gairebé una aventura, però gràcies a la nostra clientela i al ‘boca-orella’, alemanys, francesos i molts catalans venien a assaborir la nostra cuina, que, si bé era molt diferent de la d'avui, ja era a l'avantguarda de les noves tendències europees. La carta de Jean-Paul Vinay estava molt més en la línia de la nouvelle cuisine, amb lleugeres influències de la seva ciutat natal, Lió, i de Michel Guérard, ja que un dels últims llocs on havia treballat havia estat al seu restaurant; i afegit a tot això hi havia la qualitat dels millors productes de la nostra regió: les millors verdures casolanes, peixos i mariscos suculents , etc. I després, per descomptat, hi havia la nostra filosofia, el nostre interès per sobre de tot per proporcionar plaer al comensal, de manera que se n'anés satisfet i feliç. En realitat, inspirats per unes pautes no escrites però omnipresents, ens asseguràvem, i ho continuem fent, que l'ambient d'elBulli fos únic».

A partir del 1984, la seva trajectòria va quedar lligada a la de Ferran Adrià. Junts van convertir elBulli en un restaurant de referència dins de l'escena internacional de l'alta cuina

7 de febrer de 2013
‍‍
Constitució d'elBullifoundation, una fundació privada d'estructura familiar promoguda per Ferran Adrià i Juli Soler. Juli Soler va ser-ne el president d'honor fins a la mort.

elBullifoundation va néixer el 2010, fruit de la necessitat de transformar elBullirestaurante amb una perspectiva de futur, sustentada en la voluntat de continuar promocionant la innovació i la creativitat a través del llenguatge culinari i de deixar un llegat a la societat.

Es va casar amb Marta Sala. Del matrimoni van néixer els seus tres fills: Panxo, Rita i Júlia.

Va morir el 6 de juliol de 2015 al seu domicili habitual, acompanyat per la família.

L'herència de Juli, l'esperit del qual abraça totes les accions d'elBullifoundation, es concreta en la incorporació dels seus fills Rita i Panxo com a pilars de la fundació.