Quan Ferran Adrià va arribar a elBullirestaurante l'any 1983, el públic d'elBulli solia menjar, majoritàriament, a la carta, tot i que el menú degustació era una fórmula freqüent en molts restaurants d'alta gastronomia. Per això, l'estructura del menú degustació que s'oferia era l'estàndard i gairebé no es diferenciava dels menús d'altres restaurants de categoria semblant.

A la dècada de 1990 es van començar a fer canvis, primer «amables» (com l'aparició del món conceptual de les tapes o la substitució progressiva del carro de postres per una oferta de postres a la carta) i després més directes, propiciats per la revolució tecnicoconceptual que es va produir entre el 1994 i el 1997, que va conduir a implementar una estratègia clara que acabaria amb la definitiva desaparició de la carta l'any 2002. D'aquesta manera, el menú degustació es va convertir en la fórmula experiencial única del restaurant.

L'evolució contínua a què l'estructura del menú va ser sotmesa responia al principi creatiu d'explorar els límits físics i mentals de l'experiència gastronòmica.

Ferran Adrià concebia cada menú com una obra global, on cada elaboració que es degustava interactuava amb les altres conformant un tot connectat i construint una narrativa que interpel·lava el comensal. Utilitzava la cuina com a llenguatge per expressar-se i presentar un discurs propi, sota una filosofia, amb una intencionalitat, apel·lant no només a la dimensió organolèptica, a la sensopercepció i a la memòria, sinó també a altres dimensions de l'ésser humà: la raó, les emocions i l'espiritualitat.