CAPÍTOL 2
La naturalesa no és millor ni pitjor en si mateixa, la qual cosa fa l’ésser humà en cuinar és millorar per a ell allò que presa de la naturalesa, transformant els productes per a fer-los comestibles o més digeribles.
Per si mateixa, la naturalesa «elabora», és a dir, cuina, perquè en ella es donen processos que transformen la matèria dels seus productes (madurant-los, assecant-los, fermentant-los, etc.).
L’ésser humà va superar l’instint que guia a l’animal quan busca aliment amb l’objectiu únic de sobreviure. Així, cuinar va passar a ser una activitat pròpia que no comparteix amb cap altra espècie.
L’ésser humà parteix d’una actitud i una voluntat que suposen una consciència implícita d’estar transformant productes amb l’objectiu de millorar-los.
Com a éssers humans, cuinem amb una actitud i voluntat i ho fem, essencialment, perquè podem, a diferència dels animals. Aquesta acció ha facilitat la nostra alimentació des del Paleolític, però, després, ha evolucionat de milers de formes diferents, amb múltiples significats i motivacions.
Cuinar és una acció que aglutina diferents aspectes, que varien en funció de les prioritats i decisions del cuiner, així com del context en el qual cuina. El «com» es cuina ens proporciona valuosa informació per a explicar què és cuinar en funció de quan, qui, on, per què i per a què es duu a terme aquesta acció. Només si coneixem el procés culinari podrem analitzar què es cuina i entendre que aquesta acció genera diferents conseqüències i interpretacions.
A més de per a nodrir el seu cos i alimentar-se, l’ésser humà ha sabut emprar productes, tècniques i eines que van més enllà de la mera supervivència i fan de la cuina un vehicle per a l’hedonisme, per a gaudir amb la degustació. Les diferències entre aquests dos propòsits de la cuina es tracten a fons en aquest capítol.